Oficialment els llocs amb menys precipitació del planeta són Arica a Xile, Al Kufrah a Líbia i Aswan i Luxor a Egipte amb 0,8 litres anuals. No obstant això hi ha una zona encara més seca... moltíssim més seca: Dry Valleys o Valls Seques de McMurdo, a la Terra de Victòria a l'Antàrtida. En algunes d'aquestes valls no ha precipitat des de fa centenars o fins i tot milers d'anys. Increïble però cert. Els científics expliquen que aquesta zona està envoltada d'altes muntanyes que impedeixen l'entrada d'humitat i augmenten la potència dels vents catabàtics que arriben als 300 km/h amb humitats del 1% al 5%. No posseeixen neu ni coberta de gel i fins i tot hi ha una àrea amb dunes de sorra. Amb una superfície de 4800 km quadrats és l'única zona de l'Antàrtida lliure de neu o gel tot l'any. Aquí es troba el llac més salat del planeta amb 500 grams de sal per litre, impedint així que es congeli fins i tot amb temperatures de 55º sota zero. A la imatge veiem la vall Taylor vista des de l'aire, amb gel al voltant de les muntanyes però lliure de qualsevol signe d'humitat al seu interior. 

El pintor impressionista franc-britànic Alfred Sisley (1839-1899) va viure els seus primers anys a París i l’any 1875 va decidir mudar-se a uns 20 quilòmetres a l'oest de la capital, en un paratge de gran bellesa on discorria el Sena entre suaus ondulacions muntanyoses. Molts artistes sentien una atracció especial per aquesta zona, igual que un bon nombre de parisencs que passaven les vacances donant passejos en canoa o nedant. El 1877 les intenses pluges van provocar una crescuda del riu que va inundar els marges i Sisley va plasmar el fenomen amb gran realisme. També va pintar altres inundacions, així com dies de pluja, neu, boira... i en els seus cels apareixien tot tipus de núvols. Va ser un gran paisatgista que per desgràcia no se’l va valorar justament fins després de la seva mort. He trobat un altre pintor d'inundacions: l'italià Carlo Brancaccio (1861-1920), reflectint a la perfecció les conseqüències de la inundació de París de 1910, la crescuda més important del Sena en la història moderna. A partir del 28 de gener i durant 10 dies, una part de la ciutat va estar sota les aigües. 50.000 cases de la ciutat i els seus voltants es van inundar. Fins i tot els diputats, per no interrompre el treball, van haver de dirigir-se a l'Assemblea Nacional en barques. Per cert, d'aquest pintor italià he trobat un quadre titulat "tempestuós dia d'hivern" que és una meravella. Una altra inundació més de París, o millor dit de Pontoise, prop de la capital, la va reflectir esplèndidament el francès Camille Pissarro (1830-1903) a causa de les intenses pluges de 1882.

A uns 60 quilòmetres al sud de Munic en l'estat federat de Baviera, ens trobem amb el fabulós monestir de Benediktbeuern, els orígens es remunten al segle VIII. Està situat en una vall que baixa del vessant nord dels Alps. Actualment l'envolten terres de cultiu però antigament eren zones pantanoses, veritable defensa natural contra possibles atacs. A l'octubre de 1702, Max Emanuel elector de Baviera va declarar la seva separació del Tirol. A l'any següent les tropes bavareses van entrar al Tirol. Després de la invasió, els tirolesos van clamar venjança i entre altres actes, van decidir conquerir i cremar el monestir.Era el mes de gener de 1704 (en plena "Petita Era Glacial"). Les temperatures gairebé sempre estaven per sota dels zero graus i els pantans i rius que envoltaven el monestir es mantenien completament congelats. El dia 29 d'aquest mes, just quan es feia de dia, les tropes tiroleses havien arribat al límit del pantà congelat i es disposaven a creuar quan sobtadament va començar a bufar un furiós vent del sud, càlid en extrem. Es calcula que la temperatura va pujar en pocs minuts entre 10º i 15º. Era el "efecte Föhn", vent impetuós que baixa pel vessant nord dels Alps, assolint les valls amb temperatures molt elevades i humitats baixíssimes. En menys de quatre hores el gel del pantà es va començar a esquerdar i fondre. L'atac va haver d'anul•lar-se ja que no hi havia una altra manera d'assolir l'objectiu. L'esdeveniment es va considerar un miracle, encara que el veritable motiu va ser el càlid vent del sud amb un potent efecte Föhn.

En ocasions hem parlat de pintors europeus o americans que han reflectit en les seves obres nombrosos fenòmens meteorològics. Però és al Japó on trobem un dels grans exponents de la pintura paisatgística i fins i tot m'atreviria a dir de la pintura meteorològica. Els quadres de Ando Hiroshige (1797-1858) t'atrapen, t’extasien, són com una poció màgica que et deixen abstret admirant els suaus detalls, els delicats traços plens de color. De fet fins 1830 realitzava retrats, gravats o temes tradicionals, però el 1832 va haver de realitzar un viatge oficial des d’Edo (actualment Tòquio) fins Kyoto per la coneguda ruta de Tokaido de 480 quilòmetres. Immediatament va quedar meravellat per la naturalesa exuberant i sobretot pels canvis que experimentava el paisatge depenent de les condicions meteorològiques, plasmant amb gran detall la neu, el vent i sobretot la pluja en les seves diferents intensitats. Així que el 1833 tenia acabada la seva obra mestra: la sèrie "53 estacions de Tokaido". Les "estacions" són llocs d'interès o parades que feia el viatjant entre les dues grans ciutats. A partir de llavors va estar 15 anys més dedicant-se a pintar paisatges que captava en els nombrosos viatges que va realitzar per Japó. Va tenir una gran influència a occident i un dels seus admiradors va ser Claude Monet. A la imatge adjunta podem veure l'estació 49 de la ruta de Tokaido: representa una zona boscosa a les muntanyes caracteritzada per les pluges intenses de primavera. Si vol admirar el treball de Hiroshige, en aquesta pàgina trobarà el que busca: www.hiroshige.org.uk/

Com ja hem comentat en alguna ocasió, la "petita edat de gel" va afectar Europa entre el segle XVI i mitjans del segle XIX, tot i que el període més fred es va registrar entre 1564 i 1730. Precisament William Shakespeare va néixer a l'abril de 1564 i a partir d’ octubre d'aquest any i fins el maig de l'any següent, la totalitat d'Europa va patir un hivern extraordinàriament llarg i cru, el primer d'una llarga sèrie d'hiverns rigorosos que van provocar un ràpid avanç de les glaceres de Groenlàndia, Escandinàvia, Islàndia o Alps. Els gels àrtics es van estendre cap al sud i van ser la causa que en sis ocasions, els esquimals arribessin a Escòcia en caiacs. La neu i el gel romanien diversos mesos seguits ocupant extenses zones del continent i les Illes Britàniques. Shakespeare reflecteix en algunes de les seves obres els rigors de l'hivern, com en pintura ho fa el flamenc Pieter Bruegel (1525-1569). Però hi ha un pintor que en més d'un 90% dels seus llenços apareixen el fred, la neu i el gel com a principals protagonistes. Es tracta de l'holandès Hendrick Avercamp (1585-1616), el primer gran paisatgista del seu país que plasma a la perfecció tot tipus d'escenes sobre els canals o llacs gelats. Proveu veure detalladament alguns dels seus quadres i, enmig de la gentada, trobarà a nens jugant amb pals i pedres, a manera d'hoquei sobre gel, venedors ambulants muntant paradetes improvisats sobre la superfície gelada, gossets jugant amb la neu, escenes còmiques de caigudes estrepitoses i per descomptat de trineus i patinadors. Els puc assegurar que, malgrat els tons grisos i freds del paisatge, les escenes transpiren optimisme i diversió.

Anem a fabricar fenòmens meteorològics. Començarem amb un tornado i per a això necessitem un pot de vidre més o menys gran, sabó líquid, vinagre i aigua. Ompliu el pot unes ¾ parts amb aigua i aboqui una culleradeta de sabó líquid i una altra de vinagre. Tanqueu el flascó i sacsegeu-lo. Un cop en repòs faci girar amb moviments circulars i es formarà un remolí semblant a un tornado en miniatura. Pot tenyir l'aigua amb algun colorant per donar-li més realisme.Aquest era molt senzill, així que anem a complicar-ho una miqueta. Explicarem el procés de convecció que acaba formant una tempesta: necessita un recipient de plàstic de la mida d'una caixa de sabates, colorant vermell i glaçons tenyits amb colorant blau. Ompliu el recipient unes 2/3 parts amb aigua tèbia i esperi un minut a que l'aigua hagi reposat. Poseu els glaçons en un extrem i afegiu 3 gotes de colorant vermell en l'altre extrem. L'aigua freda blavosa s'enfonsarà i l'aigua més temperada tenyida de vermell s'elevarà. Acabem de reproduir una convecció en pla casolà: l'aigua blava seria la massa d'aire fred que provoca l'ascens de la massa d'aire càlid i inestable, aquí representada amb l'aigua tenyida de vermell. I per acabar, fabricarem boira: necessitem un pot de vidre, un colador, aigua i glaçons. Ompliu el pot amb aigua calenta durant un minut. Aboqui gairebé tota l'aigua deixant 1,5 cm en el pot. Col•loqueu el colador a la part superior, posant 3 o 4 glaçons: l'aire fred dels glaçons xocarà amb el càlid i humit del flascó, provocant la condensació en forma de boira. He fet els tres experiments i han donat bon resultat, tot i que el tornado és una mica avorrit.

La Unió Soviètica en la dècada dels 70s va realitzar el següent experiment en aigües de l'Oceà Pacífic: abocar quantitats ingents d'oli sobre la superfície de l'oceà poc abans que passés un tifó. L'oli interrompria el procés d'evaporació i el tifó no podria obtenir més energia, morint en poques hores. L'experiment va ser un fracàs rotund i el tifó va seguir el seu curs sense immutar-se. Hugh Willoughby del Centre d'Investigació d'Huracans a Miami va comandar el projecte "Stormfury" entre 1962 i 1983. Consistia en inseminar els núvols tempestuosos de l'huracà amb enormes quantitats de iodur de plata, accelerant el procés de desgast del fenomen abans que toqués terra. Tampoc hi va haver èxit. Hi ha qui va dir que el projecte era un joc de nens i que millor seria enviar una bomba atòmica (o millor dues o tres) al centre de l'huracà per destruir-lo.Posteriorment Hugh Willoughby va proposar repetir l'experiment que havia realitzat la Unió Soviètica anys enrere, així que el 2002 es van abocar grans quantitats d'oli a l'oceà abans del pas d'un huracà: de nou no es va obtenir cap símptoma de debilitament del fenomen i a més va provocar una marea negra. L'empresa Dyn-o-Mat de Florida té el producte Dyn-o-Gel que és una pols biodegradable que absorbeix el vapor d'aigua i el transforma en gel. Es va proposar introduir en els núvols d'un huracà, la pluja es transformaria en un gel tipus "blandiblu" que arribaria a la superfície del mar refredant i impedint una major aportació d'energia a l'huracà...quin horror...deixem-ho aquí.

El 20 de gener de 2009 Barack Obama va jurar com a President amb una temperatura de 1,4º sota zero, amb el cel una mica ennuvolat i amb vent del nord de 12 km/h. Però no tots els presidents americans que van jurar el seu càrrec, ho van fer amb les mateixes condicions meteorològiques. El 1841 William Harrison va arribar a cavall per jurar el seu càrrec. Ho va fer sense barret i sense abric. Va fer el seu discurs d'una hora i 40 minuts a l'aire lliure tremolant de fred. Un cop acabat va tornar a agafar el seu cavall i se'n va anar amb la mateixa indumentària. Va agafar una pneumònia i un mes després va morir.El 1853 el president Franklin Pierce va jurar enmig d'una intensa nevada i amb una temperatura de 0º. Un cop acabat l'acte, va iniciar un discurs dirigit a la multitud que l'envoltava, però la nevada es va convertir en tempesta de neu. La gent es va dispersar i no es va poder fer la desfilada. Abigail Fillmore, dona del president sortint Millard Fillmore, va agafar un refredat que es va convertir en pneumònia.El 1909 William H. Taft havia de jurar el seu càrrec de president, però el dia anterior 19 de gener es va desencadenar una tempesta de neu amb vent huracanat. Van caure gran quantitat d'arbres, els trens van quedar bloquejats i les carreteres tallades. Durant la nit anterior al jurament es va encarregar a 6000 treballadors que netegessin la ruta per on havia de discórrer la desfilada: es van omplir 500 vagonetes amb un total de 58.000 tones de neu. Però a l'hora de jurar el càrrec una nova tempesta de neu va obligar a fer-ho a l'interior. La temperatura més baixa en un jurament per a president la va patir Ronald Reagan el 1985 amb 19º sota zero, però no es va refredar.  

El 7 de gener del 2009 van aparèixer surant al riu Otter uns cercles de gel gairebé perfectes que giraven lentament donant una volta cada 4 minuts. Primer van aparèixer nombrosos curiosos de la zona per presenciar el fenomen i després es van afegir alguns científics. No han faltat tampoc els que han vist en aquests cercles, senyals dels extraterrestres... però sembla ser que les causes són plenament terrenals. De fet ja existeixen referències dels cercles de gel al segle XIX i fins i tot el 1895 va aparèixer un dibuix del fenomen en una revista científica d'Estats Units. També es veuen amb una certa freqüència en rius de Canadà, Noruega, Suècia o Rússia, però no es tenia constància de cap d'ells a Anglaterra. El 2009 es van comptar al riu Otter a Devon, al sud-oest d'Anglaterra, fins a 10 cercles de gel, coincidint amb un temps molt fred amb registres de gairebé 10º sota zero. David Ricks, expert en enginyeria oceànica, va introduir en el gel d'un d'aquests cercles uns tubs sostinguts per helicòpters. Un cop va saber què passava sota del cercle va descartar la possibilitat d'expulsió de gasos des del llit del riu o la presència de fonts subterrànies i per descomptat de senyals extraterrestres. La causa podria ser molt simple: quan fa bastant fred poden congelar-se parts del riu desunides entre si pel mateix moviment de les aigües. Quan es forma un remolí, aquest fa girar trossos de gel fins a formar una massa gelada més o menys circular. Com la capa més externa és la més prima, l'aigua que l'envolta la va llimant fins a deixar un cercle gairebé perfecte.

Amb la proliferació d'observatoris meteorològics a Europa i un coneixement més profund dels fenòmens que afectaven el continent, al llarg del segle XIX es van iniciar les primeres previsions meteorològiques difoses per mitjans de comunicació. Sir Francis Galton (1822-1911), geògraf, meteoròleg, explorador dels tròpics, inventor i psicòleg, va ser el primer a descriure els anticiclons, amb els seus vents que circulen en el sentit horari a l'hemisferi nord, i també va ser pioner en la introducció de mapes del temps basats en unir punts d'igual pressió atmosfèrica: les conegudes isòbares. Va ser el primer a publicar un mapa del temps amb previsions en un diari, concretament a The Times l'1 d'abril de 1875. Va publicar el llibre "Meteorographica" el 1863, fonamental per als joves meteoròlegs de l'època. S'hi emmagatzemaven els mapes del temps diaris, infinitat de dades sobre temperatura, pressió, vent, estat del cel i precipitacions. Aquesta afició cap a la meteorologia va arribar també a Austràlia. De fet les primeres observacions van arribar de la mà de navegants com Cook o Dampier que registraven la temperatura, pressió o força i direcció del vent allà per on navegaven, però un dels primers observatoris més importants d'Austràlia el va construir Sir Thomas Brisbane a Parramatta a nova Gal·les del Sud el 1822 Va instruir a convictes perquè realitzessin les observacions meteorològiques pagant-los 1 xíling amb 6 penics per dia. El 1877 es van publicar les primeres previsions meteorològiques en un diari australià.

Fa unes setmanes parlàvem, en aquest apartat “Meteomania”, del pintor del segle XIX Frederic Edwin Church, que acompanyava els exploradors de l'àrtic per poder plasmar les imatges de les expedicions. Anterior a ell trobem William Hodges (1744-1797), pintor anglès i aventurer fins a la medul·la que va acompanyar James Cook en la seva segona expedició. Va portar al món civilitzat imatges encara desconegudes i intentava comunicar la insuficiència de l'home davant els poders de la Natura. Per aquesta època, alguns pintors començaven a cansar-se de pintar paisatges amb boscos o camins rurals amb cases pintoresques... així que van buscar nous paisatges indòmits i inhòspits i les regions polars estaven plenes d'ells. De fet Hodges pintava tot allò que els ulls de l'home veien per primera vegada: va ser el primer pintor d'icebergs però també va plasmar zones recòndites de Tahití o l'Índia, l'illa de Pasqua, Nova Zelanda... i va ser aquí on va pintar l'impressionant quadre que podem veure adjunt. Quan el vaig veure per primera vegada em vaig quedar mut de sorpresa: s'observa l'estret de Cook que separa les dues illes neozelandeses sota un cel dramàticament tempestuós, amb llamps, grans onades i unes impressionants trombes marines o màneges. Hodges realçava els llums i ombres per augmentar el dramatisme i ho podem comprovar amb el castell il·luminat per un raig de sol que es filtra a través d'un clar enmig de la tempesta. Molts dels dibuixos i pintures de Hodges figuren en els diaris de James Cook. Si té oportunitat, busqui imatges d'aquest pintor o de Frederic Edwin Church i podrà gaudir de la natura més impressionant mai pintada.

Va ser al segle XVII quan va sorgir una veritable febre per conèixer la temperatura en moltes ciutats i pobles d'Europa. Fins i tot un bon nombre de científics es va interessar per conèixer la temperatura del subsòl, instal·lant termòmetres on les boles de mercuri s'introduïen a diverses profunditats, amb tubs llargs perquè l'escala de graus sobresortís a la superfície del sòl. Encara avui en dia s'utilitza aquest sistema. El 1863 al “Jardin des Plantes” de Paris es va obrir un pou artesià, van baixar un cable amb termòmetres col·locats dins d'un tronc de fusta buit i embreat, assolint els 36 metres. Es va omplir el pou amb formigó deixant lliure el cable i el tronc. Es va comprovar que la temperatura no variava al llarg de l'any a partir dels 21 metres: sempre marcava 12º, amb variacions molt petites a partir dels 6 metres. A 28 metres de profunditat per sota de l'observatori de Paris es troba una cova excavada fa segles. El 24 setembre 1671 es va instal·lar per primera vegada un termòmetre. El científic Reaumur el 1730 va continuar registrant la temperatura de la cova, Lavoisier el 1783 va arribar a tapiar-la per evitar corrents d'aire, col·locant una petita porta per accedir-hi. Després va ser Gai-Lussac el 1817. La temperatura des de 1671 sempre havia oscil·lat entre 11,4 º i 12,1 º. El nostre amic Flammarion va baixar a la cova el 22 de setembre de 1871, dos segles després de instal·lar el termòmetre. Emocionat va baixar enmig d'un silenci sepulcral i va recordar a tots els científics que havien col·laborat en l'experiment: Cassini, Reaumur, Lavoisier, Laplace, Humboldt, Arago... La temperatura era de 11,7 º.        

Són moltes les llegendes sobre les aurores boreals o "llums del nord". Vegem algunes d'elles: a Finlàndia l'aurora boreal rep el nom de "Revontulet" que significa el foc de la guineu, i trobem tres versions amb aquest animal com a protagonista. En una d'elles es diu que és pols de neu aixecada per la cua de la guineu i que s'eleva fins al cel transformant-se en foc. També expliquen que la guineu mentre corre, va fregant les muntanyes amb la seva pell aixecant espurnes que es dirigeixen al cel i finalment expliquen que són els reflexos de la llum de la lluna en els cristalls de neu impulsats per la cua de la guineu. Els inuit de la badia de Hudson creuen que són esperits que sostenen torxes al firmament per guiar els nouvinguts. Hi ha llegendes per a tots els gustos com la dels indis Manen al nord dels Estats Units que diuen que són focs encesos per xamans i guerrers per cuinar als seus enemics morts i menjar-se'ls sencers, però d'altra banda a la tribu Chuvah del centre d'Àsia creuen que l'aurora és un déu bo que ajuda a les dones a donar a llum i cada vegada que apareix significa el naixement d'un fill baró. És bastant estesa la creença que les aurores boreals emeten sons. De fet no hi ha cap prova d'això, però per alguna cosa són llegendes. Molts inuits diuen que es pot "escoltar" a les aurores i fins i tot se les pot imitar xiulant. Llavors l'aurora s'acosta i se li murmura missatges dirigits a persones ja mortes. Els víkings creien que eren el reflex de les armadures de les valquíries que, muntades en preciosos cavalls blancs, es dirijían a recollir als guerrers caiguts en les batalles.

Si algun dia ens quedem sense observatoris meteorològics, ni satèl·lits, ni radars... haurem de recórrer a la natura per saber quin temps farà. Vegem com ens ens en sortiriem (cal afegir que algunes de les previsions són mitjanament fiables): en una zona de roures i freixes, si les primeres fulles a sortir a la primavera són les dels freixes, l'estiu serà fresc i tempestuós mentre que si són les dels roures, tindrem un estiu calorós i sec. Com més florits estiguin els plomalls, l'hivern serà més fred i rigorós...Si les pinyes s'obren amb facilitat es mantindrà el temps sec, mentre que si tenen tendència a tancar-se, possibilitat de pluja. Si amb temps sec sent raucar les granotes o veu salamandres, s'acosta pluja. I si no disposa de termòmetre, els grills li diran la temperatura que tenim gràcies a una senzilla fórmula que han descobert uns investigadors americans: sabem que quan augmenta la temperatura s'accelera el carrisqueig d'aquests animals (el so l'emeten només els mascles), així que compti el nombre de carrisqueigs en un minut (pot comptar en 15 segons i multiplicar per 4), divideixi la xifra per 5 i al total li restem 9. El resultat serà la temperatura en graus centígrads. Un dia a l'estiu vaig comptar 180 carrasqueigs en un minut (carrasqueig amunt, carrasqueig abaix), el vaig dividir la xifra per 5, al total li caig restar 9 i vaig tenir com a resultat 27 º...! Teníem 28º! així que almenys en aquesta ocasió el termòmetre /grill va ser bastant fiable.

El tornado de mussolina que havien construït per a la pel•lícula "El Mag d'Oz" sota les ordres d'Arnold Gillespie i Douglas Shearer, especialistes en efectes especials, era bastant creïble però havien de dissimular la part superior del tornado ja que es veia tot el mecanisme d'enganxament amb el cavallet i la grua, així que van instal•lar uns panells de vidre a pocs metres de les càmeres, per davant del tornado de mussolina i van enganxar unes grans boles de cotó grisenc que simulaven els "mammatus" d'un núvol tempestuós... i la veritat que van aconseguir l'efecte desitjat ocultant de pas tot el mecanisme. Com ja vam explicar en la primera part, el tornado se li havia de donar cops amb bares per donar-li moviment... però els cops van ser massa forts i van trencar la mussolina en diverses ocasions. Llavors s'havien d'introduir dins del fals tornado i cosir els esquinçaments. Com amagar la part inferior del tornado que s'enfonsava en unes ranures obertes al terra del plató?. Un tornado aixeca gran quantitat de pols i objectes del sòl així que amb unes mànegues d'aire comprimit es van projectar cap a la base de l'embut de tela uns dolls de pols groguenc i marronós, barreja de productes químics, provocant un ambient irrespirable que van acabar per intoxicar tot l'equip de rodatge. Diversos treballadors van caure malalts i els que van continuar en el rodatge no paraven de tossir. Faltava el vent i per a això van incorporar uns enormes ventiladors de gran potència. Anaven llançant fulles, branques i objectes perquè el vent els projectés contra Judy Garland, que va rebre algun impacte amb més força de l'esperada. Malgrat els contratemps, el resultat final va ser excel•lent.

El Mag d'Oz és una pel·lícula increïble amb uns efectes especials espectaculars. Rodada el 1938 i estrenada l'any següent, va ser dirigida per Victor Fleming encara que en algunes escenes va estar ajudat ni més ni menys que per King Vidor, George Cukor i Richard Thorpe. Els efectes especials van estar a càrrec d'Arnold Gillespie i Douglas Shearer. I ara centrem-nos en el tornado que apareix al començament de la pel·lícula i que absorbeix una casa amb Judi Garland al seu interior. Va ser l'efecte especial més costós i que més problemes va implicar, encara que el resultat va ser plenament satisfactori.Arnold Gillespie havia observat els cons de tela o mànegues que se situaven als aeroports per conèixer la velocitat i direcció del vent i va veure en la seva forma una certa similitud amb els tornados, així que va fer construir un con de mussolina d’11 metres d'alçada aguantat per un cavallet enorme sostingut per una grua. Però el con-tornado va resultar ser massa rígid i el mateix Arnold el va esquinçar en diverses zones, donant-li major flexibilitat. Tot el muntatge per sostenir la mànega havia costat 12.000 dòlars de l'època. La grua estava situada sobre uns rails que podien transportar-la d'un costat a un altre del plató. La part inferior del "tornado" desapareixia en una ranura del sòl del plató. Amb unes vares metàl•liques li donaven cops a esquerra i dreta donant la sensació dels típics moviments pendulants dels tornados reals. També havien d'ocultar la part inferior i superior del con... i llavors van començar els problemes.

Al segle XIX quan encara la gent considerava les zones polars llocs remots, carregats de misteris i perills, on la Natura sempre guanyava la partida a l'home, van sorgir una sèrie de pintors que van expressar aquest sentiment d’ esglai de l'home davant els paisatges gelats, els més solitaris i hostils del planeta. També entre la primera meitat del segle XIX i els primers anys del segle XX es van realitzar gran quantitat d'expedicions per aconseguir el que encara era desconegut.Alguns pintors s'unien a aquestes expedicions per poder plasmar i transmetre aquestes sensacions que encara avui dia ens esglaia. El pintor americà William Bradford (1823-1892) va partir el 1861 cap a les regions àrtiques en una goleta de 120 tones. Va quedar tan impressionat per la bellesa dels paisatges gelats que posteriorment va realitzar 7 viatges més cap a la península del Labrador al nord-est de Canadà. La seva fascinació augmentava sense parar i el 1869 va partir al costat del navegador Isaac Hayes rumb a les regions desconegudes de Groenlàndia. He estat contemplant els seus quadres i les sensacions que m'han transmès han estat tan profundes que voldria compartir-les amb vostès. Aquesta és una de les pàgines on poden trobar un bon nombre de les seves obres: http://the-athenaeum.org/art/by_artist.php?id=423 És una mica llarga però val la pena. Proveu situar-vos en l'època en què va viure Bradford i respiri la sensació de soledat i esglai davant la força dels paisatges més inhòspits del planeta. A la imatge adjunta, "Habitants del gel mirant els invasors".

Molta gent queda meravellada davant sortides o postes de sol amb les seves coloracions vermelloses, ataronjades, rosàcies i fins i tot amb ombres violàcies. Aquest joc de colors es poden donar sobretot amb la presència de núvols mitjans, especialment altocúmulus. De totes les fotografies que rebem a www.pico.cat, una quarta part són sortides o postes de sol enceses. El pintor William Turner (1775-1851) del qual es deia que tenia "la mania de pintar atmosferes" plasmava en els seus llenços el poder de la natura amb terrorífics temporals marítims, tempestes, vendavals... i no van faltar les postes de sol més encantadores que s'hagin pintat mai. Recordem que el 1815 es va produir la major erupció volcànica dels últims 10.000 anys amb l'explosió del volcà Tambora. A l'any següent les cendres van envoltar el nostre planeta, provocant màgics crepuscles que Turner va saber retratar en les seves obres. Però ja sabem que tants caps, tants barrets... aquí tenen dues opinions molt diferents sobre aquest tipus de cels. La primera és del naturalista i filòsof nord-americà del segle XIX Henry David Thoreau, un gran amant dels núvols: "És com si el cel s'hagués fregat amb algun ric pigment hindú, com si l'Artista del món hagués barrejat les seves pintures vermelles al voral del platet invertit del cel... "molt poètic. La segona opinió és d'Oscar Wilde qui el 1889 va dir: "Ningú que tingui veritable cultura parla ja mai de la bellesa d'una posta de sol. Les postes de sol estan bastant antiquades. Admirar-les és indici inconfusible de temperament provincià. D'altra banda, continuen produint-se".

A la pel•lícula "La guerra dels mons" ( 2005 ), versió de Steven Sielberg hi ha una seqüència que em va impactar especialment: apareix una massa nuvolosa terrorífica que comença a descarregar potents llamps contra la ciutat... sense trons. Tan sols s'escolta l'espetec de les descàrregues. "És molt estrany que caiguin llamps tan pròxims i no hagi trons" apunta molt encertadament Tom Cruise. Aquest detall només se li podia ocórrer a Spielberg. De fet els núvols tenebrosos que apareixen en aquesta pel•lícula són molt semblants als que provoquen destructius tornados a "El dia de demà" (2004) o les de la seqüència final de "Twister" (1996). I tot això gràcies al gran especialista en efectes especials Douglas Trumbull, creador dels núvols més convincents i tenebrosos de la història del cinema.L'origen es troba, com no, en Spielberg durant el rodatge de "Encontres a la tercera fase" (1977). Necessitava per a la seqüència final, en la qual apareix el gegantí ovni sobre la "Torre del Diable", una massa de núvols sinistra i amenaçadora. Així que Trumbull va construir un recipient de vidre d'una mica més de 2 metres quadrats, el va omplir d'aigua freda a la meitat inferior i aigua calenta a la meitat superior. Perquè no es barregessin va construir un complicat sistema de calefacció, petites canonades i filtres. A la zona limítrofa de les dues capes d'aigua, un braç robotitzat injectava petits glòbuls de pintura al tremp blanca, un tipus de pintura a l'aigua, que s'expandia horitzontalment. Un bon joc de llums i ombres van afegir més realisme a l'experiment. Acabaven de crear els millors núvols de pel•lícula.  

Nicolas Reeves és professor de la Universitat del Quebec a Mont-real i és el creador d'una instal•lació "meteo-electrònica" realment curiosa. Ha inventat un "arpa de núvols". L'instrument crea música en funció de la forma dels núvols que té sobre ell. Únicament està en silenci quan el cel està blau però si apareix un núvol, comença la música. Funciona més o menys com un gegantí aparell reproductor de CD. En un CD unes petites lents capturen el raig làser modulat per microscòpics forats a la superfície del disc. Un sistema descodificador converteix les modulacions en música. En l'arpa de núvols el raig làser és un raig làser d'infrarojos, les lents serien suplertes per un telescopi i el disc...serien els núvols. El raig làser infraroig es dirigeix cap al cel i rebota en contacte amb el núvol, anant de nou al seu punt d'origen i donant informació de l'altura, densitat, brillantor, estructura i lluminositat del núvol. L'aparell transforma tota aquesta informació en sons polifònics, és a dir que emet diverses veus simultàniament. Pot arribar als 8 quilòmetres d'altura per tant podrem escoltar sons de núvols alts formats per cristallets de gel com els cirrus o cirrostratus. Diversos compositors d’uns quantss països s'han interessat per l'arpa de núvols i han afegit orquestracions a les melodies nuvoloses. El professor Reeves ja ha construït diverses arpes, la primera de les quals la va instal•lar en una clariana d'un bosc proper al Quebec al Canadà. L'arpa de núvols ja ha "actuat" a Alemanya, Polònia, França o els Estats Units.

Poques vegades hi ha hagut déus tan inseparables com Raijin i Fujin, tots dos pertanyents a la mitologia japonesa. Raijin és el déu del tro i del llamp i Fujin el déu del vent. Són amics inseparables encara que en més d'una ocasió s'han barallat. Raijin té forma de dimoni amb unes urpes molt llargues i té un gust culinari poc comú: es menja els melics dels humans. Encara avui en dia quan hi ha tempesta molts nens japonesos es tapen el melic amb les manetes. Els trons els produeix tocant "Taikos" una mena de tambors que l'envolten com podem apreciar en la imatge adjunta.De Fujin expliquen que va fer un treball increïble: antigament la foscor ens envoltava completament, sempre era de nit. Però un dia Fujin provocar un enorme vendaval, emportant-se la foscor i fent que per fi es veiés el sol. Quan el vent és fort es diu que el provoca Fujin fent voltejar un enorme llençol que sempre porta a sobre. De fet a l'esquena té lligat un sac on guarda tots els vents.Qui havia de dir que el 1992 aquests déus serien coneguts en el món occidental gràcies al popular joc d'acció "Mortal Kombat". A Raijin se li canviaria el nom pel de Raiden i continuaria vivint sobre els "núvols de tro" mentre que Fujin seria el creador de tornados mortífers. També apareixen en "Final Fantasy VIII", un dels videojocs més populars i tampoc podien faltar en nombrosos "mangas" com els del famós dibuixant Masashi Kishimoto.  

Claude Oscar Monet (1840-1926) em meravella. Pocs pintors han plasmat la natura i els fenòmens meteorològics tan encertadament. Va néixer a París però als 5 anys es va traslladar amb la seva família a Le Havre a la costa normanda i aquí va tenir el seu primer contacte amb el mar que exerciria un paper fonamental en la seva obra. No li agradava estudiar i quan podia s'escapava per passejar per la costa, observant els fenòmens meteorològics, especialment els temporals marítims. Amb 18 anys coneix a Eugène Boudin, pintor especialitzat en paisatges marítims, incitant-lo a pintar la natura a l'aire lliure. De fet Monet és de tots els pintors impressionistes el més "pleinerista", o que es dedica a pintar a "plein -air" o a l'aire lliure, per estar més íntimament connectat amb la natura i poder plasmar-la en les seves obres. També és veritat que en aquesta època els nous compostos que s'utilitzaven en les pintures permetien elaborar l'obra a l'aire lliure, fins i tot a ple sol, sense risc d'oxidació o assecat prematur de la pintura.L'hivern de 1865 va ser molt cru i es dedica a pintar paisatges nevats a la desembocadura del Sena d'extraordinària bellesa. També destaco el seu viatge a Noruega el 1890. Les muntanyes nevades o petits pobles mig sepultats per la neu també són representats en la seva obra. El més difícil d'aquest “Meteomania” ha estat escollir la imatge...són totes tan belles. M’he decidit per "Boulevard Saint-Denis, Argenteuil a l'hivern", però els hi recomano "Tardor a Argenteuil" o "Gel al Sena".

A la conca del riu Catatumbo que desemboca les seves aigües al llac Maracaibo a Veneçuela, es produeix un fenomen extraordinari, meravellós i alhora misteriós. Entre 150 i 160 nits a l'any i en dos intervals, entre les 7 de la tarda i les 11 de la nit i entre les 12 de la nit i les 3 de la matinada, es formen unes potents tempestes amb gran aparell elèctric que són molt conegudes a la zona i que fins i tot s'utilitzen com a reclam turístic. El 1597 Lope de Vega en la seva obra "La Dragontea" ja va esmentar el fenomen i el naturalista i explorador alemany Alexander von Humboldt (1769-1859) va visitar la zona i va quedar meravellat, descrivint-les com "explosions elèctriques que són fulgors fosforescents", afegint que el fenomen es podia veure des de centenars de quilòmetres de distància. També el 1841 Agustín Codazzi, geògraf i cartògraf parlava d'un " llampec continuat". A principis del segle XX diversos científics van visitar la conca del riu Catatumbo i van donar explicacions del fenomen avui dia poc convincents, relacionant les tempestes amb el que ells consideraven "vapors radioactius" emesos pels extensos aiguamolls que s'estenen per la zona.No va ser fins el maig de 1987 quan el científic Andrés Zavrostky i diversos col•laboradors es van endinsar per aquestes aiguamolls salvatges i insalubres i van relacionar la formació de les tempestes amb els vapors emesos per les aigües estancades. La majoria de les descàrregues elèctriques es produeixen dins del núvol i en comptades ocasions de núvol a terra. Són arcs elèctrics de 2 a 10 quilòmetres de llarg i es poden comptar fins a 280 descàrregues en una hora o 1.646.000 a l'any. Els trons són gairebé inaudibles ja que es produeixen en la part superior del núvol. Les últimes investigacions confirmen la importància que tenen els pantans en la formació d'aquestes tempestes. Els aiguamolls són una font de metà. Aquest gas puja cap a la part superior del núvol tempestuós, ajudat pels corrents ascendents, provocant la separació de les càrregues elèctriques i la formació del llampec. La zona té freqüents moviments sísmics i també s'ha comprovat que després d'algun terratrèmol de certa intensitat, augmenta el nombre de tempestes ja que es podrien haver obert fissures al terreny deixant escapar més quantitat de gas metà. Des del llac Maracaibo s'observa el fenomen de llamps ininterromputs en direcció al riu Catatumbo, donant-li el nom popular de "Far de Maracaibo". Antigament quan es navegava a vela els mariners se sentien segurs, sempre guiats pels resplendors dels llamps. Els pobles de la zona, que pertanyen a l'estat de Zulia a Veneçuela, estan tan orgullosos del fenomen que han proposat que la Unesco declari aquestes tempestes "el primer fenomen meteorològic Patrimoni Natural de la Humanitat".  

El documental "Rius i marees" el podria qualificar de sorprenent i captivador. El director Thomas Riedelsheimer va acompanyar durant un any a l'escultor escocès Andy Goldsworthy en la realització de les seves obres per diversos llocs del planeta. La connexió entre la natura i Andy és extraordinàriament estreta. Utilitza els elements que la natura li ofereix, depenent de l'estació de l'any. A l'hivern les escultures poden estar elabores amb trossets de gel o neu o branquetes sense fulles dels arbres. A la primavera utilitzarà centenars de flors per unir-les mitjançant petites branquetes i formar llarguíssimes línies de color que viatjaran sobre les aigües d'un rierol. A l'estiu esperarà l'arribada d'una tempesta per estirar-se sobre el terra i quan el xàfec s'hagi iniciat, s'aixecarà i observarem la "ombra seca" que el seu cos ha deixat sobre el terreny mullat. A la tardor realitzarà increïbles combinacions amb fulles grogues, vermelles i ocres. Elaborarà escultures amb pedres de les platges afectades per les marees més fortes del món, com a Nova Escòcia al Canadà. Aquesta escultura quedarà en poca estona submergida per la plenamar. Són obres efímeres creades amb elements de la natura i que la mateixa naturalesa torna a quedar-se. Em va cridar l'atenció la singular bellesa que s'observa en llançar un grapat de neu a l'aire, els dibuixos que durant pocs segons es formen pels arremolinamemts dels cristallets en contacte amb el vent ... Si vol fer-se un regal per als seus sentits , no perdi Rius i Marees .

Coneixem les tempestes de pluja, de calamarsa, de sorra i fins i tot de neu, però una tempesta de boira en meteorologia és una cosa absurda. No obstant això a Dakota del Sud es produeix un fenomen extraordinari conegut popularment com "fog storm" o tempesta de boira. El 18 de juny de 2008 en Mike Hollingshead va agafar el seu cotxe i es va dirigir a una zona muntanyosa de Dakota del Sud coneguda com "The Badlands", una mena de "males terres" amb un paisatge salvatge gairebé lunar. S'estava acostant una tempesta que venia del nord-oest, darrere de les muntanyes. A sotavent d'aquestes s'havien format bancs de boira alimentats per un vent del sud-est bastant humit. En qüestió de pocs minuts i a mesura que la tempesta s'acostava, la boira va començar a desenvolupar-se més i més transformant-se en un mur gairebé blanquinós de grans dimensions. L'explicació del desenvolupament extraordinari de la boira es troba en el xoc de dues masses d'aire de temperatura i humitat diferents: una massa freda i més seca empesa per la tempesta i que es desplaçava per sobre de les muntanyes i una massa d'aire càlida i humida que alimentava la boira. Mike va agafar una petita carretera que s'introduïa directament a la muralla nuvolosa, dient-se a si mateix que no ho hauria de fer, però la curiositat de saber què hi havia al seu interior podia més... i el que va trobar va ser una visibilitat gairebé nul·la, ràfegues de vent de 100 km/h i una pluja espessa. A la imatge adjunta podem veure la muralla de boira que avançava amb gran rapidesa.

Els Inuits són un poble indígena que habita al voltant de l'Àrtic, des d'Alaska fins a Groenlàndia i el nord de Canadà . Una de les històries més arrelades és la creença que les aurores boreals o llums del nord són els esperits de familiars o amics que han mort i dansen en l'altra vida. Però la llegenda que més ens ha cridat l'atenció és la de Sedna.Sedna és la deessa del mar i dels animals marins. Expliquen que posseïa una extraordinària bellesa i vivia amb el seu pare vidu en una llunyana illa. Un dia va aparèixer un vaixell tripulat per un ben plantat capità. Ella es va enamorar i va marxar amb ell. Però poc temps després, Sedna es va adonar que el capità no era més que un xaman, un bruixot. Els laments que ella va emetre en adonar-se de la veritable identitat del capità van arribar fins a l'illa on habitava el seu pare que ràpidament va embarcar en un caiac. Va aconseguir rescatar la seva filla de les mans del xaman, però aquest al adonar-se del rapte, i gràcies als seus poders màgics, va desencadenar una terrible tempesta sobre el mar. El pare, creient que la tempesta era voluntat dels déus marins, va llançar la seva filla al mar, però ella es va agafar al caiac, així que el seu pare va optar per tallar-li els dits que es van convertir en peixos. Com que no es desprenia de l'embarcació li va tallar les mans, que es van convertir en morses, balenes i altres animals marins. La tempesta es va calmar i Sedna jeu com a deessa del mar a les profunditats. Encara avui dia quan es desferma una tempesta es creu que Sedna està enfadada perquè té el pèl embullat i, com no té mans, no pot pentinar-se.  

Segons explica Camille Flammarion (1842-1925), els filòsofs grecs creien que els aeròlits o blocs de gel que han caigut en alguna ocasió eren fragments de la volta celeste. Al segle XIX la creença entre els científics era que es tractava de "corpuscles còsmics que circulen per l'espai". Però potser la pluja de "sang" ha estat la que ha omplert més pàgines i més comentaris ha suscitat. Recordem que l'origen no és altre que la barreja de pols del desert amb els núvols, i si aquests precipiten, la pluja adquireix un tint vermellós. Ja s'esmenten pluges de sang l'any 587 a Campània o a Roma el 648. Plutarc relacionava les pluges de sang després de les grans batalles. Aquest historiador creeía que "els vapors sanguinis que emanaven dels cossos es diluïen en “l'humor” dels núvols, comunicant a aquests el seu color vermell". Al segle XVII les superticions no tenien tant de pes i la ciència ja observava en aquests fenòmens, causes naturals. El 17 març 1669 a les 4 de la matinada a la localitat francesa de Châtillon-sur-Seine va ploure un líquid vermellós, espès i viscós i pudent. Les parets van aparèixer tacades "el que indueix a creure que aquesta pluja està formada per les aigües estancades i fangoses que algun remolí de vent havia arrabassat als pantans propers". El filòsof G. Schott afegia: "això que el vulgo anomena pluja de sang no és més que la caiguda de vapors tenyits de vermelló o de creta vermella" però, per si de cas l'església s'enfadava afegia: "però quan cau veritable sang, la qual cosa no és molt fàcil negar, és un miracle de la voluntat de Déu".

Antonio Stradivari (1644-1737) va ser un constructor d'instruments de corda coneguts com "Stradivari” , de so inigualable i de gran bellesa. Dels més de 1200 instruments que va construir tan sols queden uns 600. Però, per què aquests instruments tenen un so tan bonic i estan valorats alguns d'ells en més de 2 milions d'euros. S'han suggerit diverses hipòtesis: L'assecat i envelliment de la fusta, el vernís amb fórmules secretes que se'ls aplicaven, el tractament en remull amb aigua marina per evitar el corc... No obstant això i segons els últims estudis científics extraordinàriament precisos que s'han practicat als instruments, la resposta està en les condicions meteorològiques d'aquella època. Hauran observat que Stradivari va néixer a meitat de segle XVII i va morir a la primera meitat del següent segle, és a dir, en plena "petita edat de gel", període que com ja hem explicat en alguna ocasió, va estar dominada per temperatures inferiors a les habituals. Fins i tot la vida del constructor va coincidir amb el que anomenem "el mínim de Maunder", període comprès entre 1645 i 1715. Aquests anys van ser extraordinàriament freds, amb estius frescos i hiverns molt rigorosos cosa va provocar que els avets dels boscos de Paneveggio propers a Cremona, ciutat natal de Stradivari creixessin amb més lentitud donant origen a una fusta més densa i rígida, fusta que Stradivari feia servir per a la construcció de violins, violes o violoncels. També el "louthier" Giuseppe Guarneri (1698-1744) es va beneficiar de les condicions meteorològiques per construir instruments de corda de so similar als de Stradivari.

Quan s'acosta una tempesta el cel es pot enfosquir amb rapidesa donant-nos fins i tot un aspecte de penombra. De vegades en ple dia s'ha hagut de encendre l’enllumenat i els vehicles han hagut de connectar els seus llums. En aquests moments tot fa presagiar que caurà el cel, però normalment encara no plou o cau alguna gota acompanyada de fort vent. I de sobte apareix una zona clara i llisa que avança amb rapidesa, desplaçant els negres núvols: és la "Claror d'aigua" com denominen alguns pagesos a Catalunya a una cortina de pluja torrencial que adquireix una tonalitat blanquinosa que contrasta amb la foscor que hi havia minuts abans. El paisatge desapareix a mesura que el mur líquid va avançant. La "Claror d'aigua" més espectacular que he viscut mai es va produir a la ciutat de Barcelona el diumenge 4 d'octubre de 1987. Tota la setmana havien descarregat xàfecs i tempestes, algunes d'elles gairebé torrencials. Diumenge al matí va despertar cobert amb vent de llevant i amb trons llunyans. Així va continuar tot el matí i al migdia una enorme tempesta que venia del sud es va anar aproximant. El cel es va tornar gairebé negre però cap a l'horitzó sud es veia una franja molt clara que venia amb rapidesa. Quan la zona clara va arribar, tot va desaparèixer. No es veia a més de 20 metres. L'aigua queia a galledes. Vaig caminar des de la Plaça Espanya per la Gran Via fins al carrer Urgell. Allà es va acabar l'excursió: el carrer era un torrent que dividia la ciutat en dues meitats. Poques vegades el cel havia presentat una tonalitat tan clara i havia plogut amb tanta intensitat. A l'observatori de Montjuïc vaig registrar 94 litres en menys d'una hora i 400 litres en una setmana. Imatge d'Alfons Puertas. Observatori Fabra de Barcelona  

La seva visió sempre ha provocat llegendes de tota mena i va ser Benjamin Franklin el 1749 quan per primera vegada va observar que el fenomen era de tipus elèctric. El 1831 Charles Darwin estava embarcat en el Beagle a Rio de la Plata quan una nit es va desencadenar una gran tempesta elèctrica, descrivint amb tota mena de detalls l'aparició del Foc de Sant Elm. De fet no es tracta de foc sinó de plasma de baixa temperatura i es pot observar normalment durant les tempestes com una resplendor entre blanc i blavós que sobresurt dels pals, màstecs o objectes punxeguts. El fenomen és provocat per la forta ionització de l'aire a causa de la gran diferència de potencial entre la terra i el núvol tempestuós, creant un camp elèctric intens al voltant d'un objecte punxegut, emetent electrons des de la punta. Aquesta emissió ionitza les molècules de l'aire. Se li denomina Foc de Sant Elm ja que Erasme de Fornia, conegut com Sant Elm és el patró dels mariners. Expliquen que una vegada estava predicant i li va caure un llamp al costat obrint-se la terra, sense passar-li res. Els mariners antigament creien que quan es desencadenava una tempesta, mai naufragarien si invocaven Sant Elm. Erasme de Fornia va ser realment un sant en majúscules: per predicar l'evangeli el van posar en una fossa plena de serps i cucs, el van ruixar amb oli bullent, li van tancar la boca amb metall fos, el van lligar a un pal i el van rostir, tot i així es va escapar, el van capturar i li van arrencar els ulls, li van partir l'estómac en dos i li van enrotllar els seus intestins en un cabrestant. Quina vida més dura.

Wilson "Snowflake " Bentley (1865-1931), conegut per tothom com "The Snowflake Man" o alguna cosa així com "L'home Floquet de neu" va néixer a la localitat de Jericho a l'estat de Vermont, Estats Units i des de petit s'entusiasmava amb els fenòmens meteorològics, però molt especialment amb la neu. Educat en una granja i gairebé sense estudis es va interessar per la microfotografia des de molt jove, sent pioner en l'estudi dels cristalls de gel que formen els flocs de neu. Va adaptar un microscopi a una càmera fotogràfica i durant anys va intentar observar l'estructura dels cristalls de gel... sense èxit. Però el 1885, quan tenia 20 anys va aconseguir captar la primera imatge: era el primer que ho aconseguia. Es va quedar meravellat per la bellesa del cristall. A partir d'aquell dia no va parar de capturar i estudiar més de 5000 cristalls de neu i el més curiós va ser que no va trobar mai dos d’iguals. Universitats de tot el món es van interessar pels seus estudis que es van publicar en revistes, llibres i diaris. El 1931 va publicar el llibre "Els cristalls de neu" amb 2400 imatges. A continuació reproduïm algunes sensacions que va experimentar amb les seves investigacions: "Sota el microscopi vaig trobar que els flocs de neu (als Estats Units als cristalls de neu se'ls anomena popularment flocs de neu) eren miracles de bellesa, i em va semblar una pena que aquesta bellesa no fos vista i apreciada per altres. Cada cristall era una obra mestra de disseny i cap disseny mai es repetia . Quan un floc de neu es fonia, el disseny es perdia per sempre . Tota aquesta bellesa va marxar, sense deixar cap record".

Francis Beaufort (1774-1857) amb tan sols 14 anys va abandonar l'escola i es va fer marí. Un any més tard el navili en què viatjava va naufragar a causa d'un error de les cartes marines i va ser llavors quan es va obsessionar en la importància de tenir una bona formació marina, amb una cartografia més precisa. Poc temps després va passar a la Royal Navy on va ser ascendint de graduació, dedicant gran part del seu temps a la cartografia, efectuant observacions astronòmiques, llançant contínuament sondes per conèixer la profunditat en zones perilloses. Fins i tot va arribar a desenvolupar i perfeccionar les taules de marees diàries a les costes britàniques, el que va motivar que seguissin el seu exemple a la resta d'Europa i Amèrica del Nord.Però Beaufort és conegut sobretot per la seva escala de vents. El 1806, cansat que no existís una forma precisa d'avaluar els vents, va definir un mètode revolucionari per mesurar els vents al mar. De fet l'escala és molt simple. Consistia en classificar la velocitat dels vents segons les maniobres que s'havien d'efectuar en el velam. Per força 1, les brises més lleugeres que requerien tota la tela per un lleuger avanç. A mesura que el vent augmentava, la velocitat del navili definia la força del vent fins al grau 5. A partir de força 6 es necessitava una progressiva reducció del velam fins a les forces 11 i 12 on el més petit tros de tela era arrencat del pal. Van haver de passar 30 anys perquè les ments tancades de la marina acceptessin aquesta classificació, que avui dia continua igual de vigent per marins i meteoròlegs.  

Kalidasa és el poeta en sànscrit més important de l'Índia. Se sap que va viure en un període comprès entre els anys 50 ac . i 400 dc, sense poder concretar dates exactes. D'ell coneixem l'elegia amorosa "Meghaduta" que significa el núvol missatger. Una meravella.Un semidéu o "Yakhsa" era el guarda dels tresors pertanyents a "Kubera", déu hindú de les riqueses i habitaven a l'Himàlaia. Però aquest "Yakhsa" comet un greu error i "Kubera" el desterra durant un any i l'obliga a viure en unes muntanyes situades al centre de l'Índia. Un cop allà, no feia més que vagar sospirant per la seva estimada que havia quedat sola. Portava ja vuit mesos en aquesta situació quan va observar un núvol amb base molt fosca, inflada i plena de pluja: un cumulonimbus o núvol de tempesta que anunciava l'arribada del monsó després de mesos de sequera. El núvol no tan sols portava la pluja, també estava carregada de missatges d'amants per les seves parelles. Ell també va enviar un missatge al núvol perquè el pogués rebre la seva estimada. El núvol viatjava de sud a nord i tard o d'hora arribaria a l'Himàlaia. Li va indicar en quins rius podria absorbir aigua i en quines muntanyes podria reposar. El núvol va arribar al nord de l'Índia i l'estimada, sola i desesperada, va rebre el missatge amb una suau pluja, una brisa delicada i febles trons per no espantar-la, anunciant-li que el seu company aviat estaria amb ella.Quan vegem un espès núvol, a part de pluja potser també porti algun missatge...o potser vostè vulgui enviar un missatge...

Galileu Galilei, Pisa 1564-1642, era el primogènit de 7 germans i des de molt aviat es va interessar per la ciència. Als 20 anys i malgrat els seus treballs extraordinàriament valuosos que ja en aquesta època realitzava, va ser exclòs de la universitat per la seva personalitat lliure i independent. Des de llavors va entrar en conflicte amb l'església al rebatre teories que consideraven fins llavors completament intocables. De fet se li va prohibir la difusió dels seus ensenyaments. Fins i tot el 1623 va haver de veure’s amb un tribunal de la Inquisició per publicar llibres massa "atrevits" des del punt de vista científic. El 1633 va ser abjurat sotmetent-lo a vigilància a la seva residència.Un dels seus invents més extraordinaris va ser el telescopi. Va arribar a construir-ne un de 30 augments que li va permetre comprovar que la Lluna no era una esfera plana, el que demostrava que estava animada d'un moviment de rotació.El "termoscopi" va ser un aparell revolucionari. A principis del segle XVII no hi havia manera de quantificar la calor o el fred. Mesurar la calor era tot un repte...que Galileu va realitzar. Consistia en un cilindre de vidre tancat pels extrems i amb una barreja d'aigua i alcohol al seu interior. Surant en el líquid, unes esferes contenien líquids de colors. Una etiqueta adherida a cada esfera mostrava un determinat "grau" de calor. Depenent de la temperatura del líquid, les esferes flotaven o s'enfonsaven més o menys, i l'esfera més baixa de les que suraven era la que indicava la temperatura... una mica complicat, però va ser el primer termòmetre amb una certa fiabilitat.

El que anem a explicar a continuació no és apte per a nens, no sigui que després tinguin malsons.La llegenda de Yuki-Onna o la dona de neu. Al Japó hi ha una llegenda terrorífica relacionada amb l'hivern, el fred i la neu. Yuki-Onna és un esperit representat com una dona alta, de llarga cabellera i de gran bellesa. La seva pell és pàl•lida, gairebé transparent i pot passar desapercebuda, surant sobre els paisatges nevats. De fet i com passa sovint en la mitologia japonesa, no té peus, provocant un aspecte encara més tenebrós. Malgrat la seva bellesa, la seva mirada és terrorífica. La llegenda explica que pot aparèixer davant els viatgers atrapats per les tempestes de neu i, utilitzant el seu alè gelat, els converteix en estàtues de gel. A vegades fa caure les portes de les cases amb violents bufs gelats, congelant als seus habitants immediatament. Fins i tot s'explica que pot raptar algun nen petit. Quan els pares el troben en braços de l'esperit, són congelats immediatament. Realment és molt dolenta. Per acabar aquest reguitzell de maldats hivernals, també pot aparèixer en forma de "súcube" o dimoni en forma de dona molt bella que sedueix els homes per acabar congelant-los. Algunes variants d'aquestes històries expliquen que quan més fred fa, en el més cru de l'hivern, pot arribar a xuclar la sang de les persones, per tenir més energia.

Aquest és el títol d'una novel·la de Jules Verne, també coneguda com "El secret de Maston", en el que es realitza un experiment que ens fa pensar en el poder de l'home per dominar la natura, i més concretament en canviar el clima del nostre planeta.Una de les causes del refredament o escalfament del nostre clima a través de la història ha estat el moviment en l'eix de la terra, i Verne utilitza aquesta possibilitat com a base argumental. Però atenció a la forma de provocar de manera artificial aquest canvi: la imaginació del novel·lista no té límits. Una misteriosa associació nord-americana compra enormes extensions de terreny al voltant del Pol nord per explotar els recursos naturals, especialment hulla. Mitjançant un gegantí canó de 600 metres de llarg i 27 metres de diàmetre, instal·lat en el vessant sud de la muntanya Kilimanjaro, es dispara un projectil de 180.000 tones que provoca un moviment en l'eix de la terra, sent la causa d'un canvi climàtic a escala planetària. El gel de les regions polars es fondria i així es podrien realitzar explotacions mineres sense dificultats, però la resta del planeta patiria catàstrofes, amb inundacions, calors i freds extrems.Jules Verne ens explica alguna cosa que moltes vegades hem apuntat: la connexió de l'atmosfera en tots els seus punts. Si alterem el clima d'una zona, alterem el de tot el planeta. Si reemplacem l'hulla pel petroli, observem punts en comú que ens fan estremir...  

3 febrer 1947. Canadà ha rebut els últims dies la visita d'una onada de fred excepcional. La borrasca s'allunya després del seu repertori de nevades i ventades. S'estableix un anticicló potent sobre el nord del país que provoca l'acumulació d'aire extremadament fred a les zones baixes.A l'aeroport de Snag, petita població propera a Alaska, treballen 16 persones: 4 meteoròlegs, operadors de ràdio i de manteniment. A les set del matí, el meteoròleg Toole surt de la caseta i instantàniament comprova que alguna cosa està succeint: escolta gossos bordant a més de 5 quilòmetres de distància, el seu alè es congela a l'instant caient solidificat a terra provocant un dringadissa i en pocs segons les seves galtes li comencen a fer mal i els ulls li ploren. Obre la porta de l'abric termomètric i el termòmetre no marca res, o millor dit, l'alcohol està acumulat en el bulb i fixant-se amb molta atenció, comprova per fi que la temperatura és de 62,2 º sota zero. Ha de repetir l'operació per creure-s'ho. Acaben de registrar el rècord de fred del continent americà. Ràpidament entra a la caseta ja que un parell de minuts més a l'exterior i podria patir congelacions a la pell i als pulmons. La notícia s'estén ràpidament i periodistes dels Estats Units i Canadà es traslladen a Snag. De tant obrir i tancar la porta de l'abric termomètric, els valors deixen de ser fiables i es prohibeix tocar l'estació meteorològica a persones alienes a l'aeroport. L'anticicló de 1037 mil·libars i el vent en calma han ajudat al registre d'aquest rècord de fred, encara no superat.

Álvaro Núñez Cabeza de Vaca (Jerez de la Frontera 1507, Sevilla 1559) va ser un conqueridor espanyol que va descriure amb gran exactitud els fenòmens meteorològics que va patir en els seus viatges per Cuba o al sud-est dels Estats Units, especialment Florida. En el seu llibre "Naufragis" narra amb gran profusió de detalls l'efecte devastador d'un huracà sobre la vila de Trinitat, a Cuba el 1527. Per a ell i els seus marins, el fenomen era absolutament desconegut i ho narra amb gran passió: descriu els vents en forma d'espiral, parla de pluges torrencials que provoquen la crescuda de rius i torrents, emportant-se per davant cases i esglésies. Comenta la tenebrosa foscor que els acompanya i fins i tot detalla la caiguda de llamps d'increïble potència. En un moment donat i ja de nit, explica com ell i els seus companys van haver de abraçar-se perquè el vent no els arrossegués i posteriorment es van agafar a un gruixut arbre que poc després va ser arrencat. A la nit els indígenes van estar dansant i ballant fins que l'huracà perdés la seva força. Els cossos dels indis dibuixaven unes formes que simulaven la direcció dels núvols al cel.Ja al matí i quan l'huracà va perdre intensitat, van descobrir una petita barca dalt d'un arbre. Amb els seus marins van recórrer la comarca desolada pel fenomen, amb centenars d'animals morts i collites perdudes.Aquesta narració és potser una de les primeres a descriure un huracà, però per gaudir de narracions de fenòmens similars, apunti aquestes dues novel·es: "Tifó" de Joseph Conrad i "Huracà a Jamaica" de Richard Huges.

Al segle XIX existia una passió per descobrir nous territoris. Jules Verne és un excel•lent representant d'aquesta passió plasmada a través de la literatura, i en pintura podem trobar a Turner, Constable... però als Estats Units no podem passar per alt la figura de Frederic Edwin Church (1826-1900). Nascut a Hartford (Connecticut), des de molt jove es va interessar per la naturalesa i els fenòmens meteorològics. Té multitud de petites pintures de núvols, postes de sol, nevades, però potser el que més ens impressiona d'ell són els seus paisatges àrtics. A mitjan segle XIX es realitzaven nombroses expedicions a l'Àrtic per arribar al Pol Nord. La mort de molts expedicionaris augmentava la passió per assolir algun dia l’inexplorat. Els paisatges solitaris, glaçats, amb cels borrascosos i sobretot els icebergs són freqüents en l'obra d'Edwin Church. A la imatge adjunta podem gaudir d'una obra realitzada el 1862 titulada "Els icebergs". Es pot apreciar un vaixell atrapat entre els gels i a l'esquerra un màstec trencat, homenatge al gran explorador Sir John Franklin, mort en una de les seves expedicions a l'Àrtic el 1847. Més a l'esquerra veiem un cel amenaçador, presagi d'una tempesta de neu.El 1867 Frederic, la seva dona, i els seus quatre fills van realitzar grans viatges junts per compartir les belleses de la natura. Tres anys més tard comprava uns terrenys a la part alta d'una muntanya amb extraordinàries vistes al riu Hudson i va construir un castell on va viure amb la seva família, pintant sense parar paisatges exòtics de gran bellesa.

Quants paraigües han passat per les nostres mans... i els asseguro que bastants d'ells han quedat destrossats en mans del cronista per aiguats, ventades i altres fenòmens violents. Però el paraigua , originari de la Xina i utilitzat fa 3000 anys , tenia la funció de protegir-se del sol. A Grècia al segle I abans de Crist va ser un objecte de luxe portat exclusivament per les dones. Els homes no el feien servir ja que era un signe d'efeminament. A partir del segle XVII s'estén per França i Itàlia, però es considerava un objecte d'escassa distinció, ja que el portaven els que no disposaven de carruatge. Els anglesos es burlaven d'ells ja que es continuava pensant que era un signe d’efeminament. De fet el 1706 el diccionari de la llengua a Anglaterra definia al paraigua com "pantalla usada comunament per les dones per protegir-se de la pluja". Jonas Hanway va ser el primer londinenc a utilitzar-lo. Quan plovia, sortia amb aquest artefacte i tothom es burlava d'ell. A finals del segle XVIII es va inventar el paraigua-parallamps ... sense comentaris. El paraigua pot tenir altres utilitats: el 1978 el dissident búlgar Georgi Harkov estava en una parada d'autobús, i un agent del KGB li va punxar la cuixa amb la punta del paraigua... que portava una xeringa incorporada, amb un potent verí.

EL CANT DE LES DUNES Marco Polo en el seu viatge a través del Desert de Gobi VA escoltar en diverses ocasions un brunzit intens i fantasmal i ho va atribuir a esperits malvats del desert. Aquest brunzit continua escoltant-se avui dia en alguns deserts concrets. Es tracta del cant de les dunes . No obstant això avui dia ja sabem l'explicació, encara que hi ha diverses teories que no concorden en petits detalls.El brunzit que emeten algunes dunes pot arribar fins als 115 decibels i s'ha arribat a escoltar a més de 15 quilòmetres de distància. Al nord-oest de la Xina hi ha una muntanyeta recoberta de sorra anomenada "Mingsha Shan" o muntanya cantora de sorra. Les teories coincideixen en la causa: moviment de les capes superficials de sorra a causa del pas de persones o producte d'allaus naturals produïdes, per exemple, pel vent. Els grans de sorra xoquen entre si. La freqüència del so depèn de la grandària dels grans de sorra, augmentant si els grans són més petits, així com del percentatge d'humitat de la sorra i de l'estructura dels grans, per aquest motiu no totes les dunes emeten sons. Un experiment dut a terme al Marroc el 2001 va demostrar que el so queda atrapat en capes inferiors, mentre que la capa superficial actua com una membrana gegant d'un altaveu, amplificant el so. En més de 35 llocs de la Terra s'han escoltat aquestes fantàstiques melodies, com a la platja cantant de Manchester- by- the-Sea a Massachussets, o les dunes brunzidores del desert de Namíbia, però els sons més bells s'escolten al desert d'Oman.  

La Vall de la Mort a Califòrnia guarda un misteri encara sense resoldre. Científics de tot el món, des de geòlegs, astrònoms o meteoròlegs investiguen un fenomen molt curiós i del qual es té constància des de fa més d'un segle. En aquesta zona desèrtica i extrema pel que fa a temperatures i sequedat hi ha uns llacs secs que únicament aconsegueixen omplir-se d' aigua amb esporàdiques tempestes hivernals. A les "platges" o zones seques de terra argilósa hi ha pedres de diferents mides algunes de les quals arriben a pesar 200 quilos. Però no es tracta de pedres normals: aquestes tenen la virtut de viatjar, de lliscar per sobre de la terra argilosa. El 1900 van sorgir les primeres teories que relacionaven el moviment amb el camp magnètic de la terra. També hi havia qui pensava en producte de forces alienígenes. El 1955 va sorgir una nova teoria. El fenomen es produeix a l'hivern i se suposa que sota les pedres hi ha petites làmines de gel. Per poc vent que bufi, la pedra llisca sobre la làmina de gel que té a la base. No obstant això posteriors investigacions han observat que el fenomen es pot produir amb temperatures molt per sobre de 0º, així que també es poden moure sense gel. La teoria que de moment té més pes, sense ser la definitiva, és la del vent. Les pedres es poden moure sobre el terreny argilós empeses pel vent. Com ho fan a poca velocitat, si el vent canvia de direcció, els traços deixats per les pedres també varien la seva direcció. Des de l'aire es poden observar desenes d'aquests traços, alguns de centenars de metres.

De la mitologia escandinava i germànica, Thor és el déu més poderós, amb més influències que ha existit. Al llarg dels segles, grangers, pagesos i pescadors dels països nòrdics i en menor mesura d'Alemanya apreciaven especialment a aquest déu que, segons expliquen les llegendes, viatjava en un carro solcant el cel, provocant tempestes amb llamps i trons. I li apreciaven per que era considerat la deïtat suprema, capaç de controlar els fenòmens meteorològics i repercutint en la qualitat de les collites. Es creia que els llamps de les tempestes, que sortien del seu martell anomenat Mjolnir, maduraven els cultius ja que, com a déu del cel, també posseïa el do de fertilitzar els camps. Encara avui en dia alguns pagesos escandinaus porten sempre un amulet en forma de martell.El carro que li servia per solcar el cel era tirat per dos bocs. Quan tenia gana, se'ls menjava, i després tapava els ossos dels animals amb la pell i amb el seu martell poderós, llançador de llamps, els tornava la vida. Vivia amb la seva dona i fills en un palau de 540 habitacions. Una de les llegendes que més ens agrada sobre Thor és la següent: Thrud, una de les filles del déu es va prometre amb un nan. El déu, per treure al promès de sobre, li va dir que havia de demostrar la seva saviesa contestant a una sèrie de preguntes que li faria. Es van citar Thor i el nan una nit i van començar les preguntes... allargant-les fins l'albada. Els primers raigs de sol van incidir sobre el nan i aquest es va convertir en pedra, com passa amb tots els nans escandinaus quan els toca el sol.

Algunes obres d'Arthur Conan Doyle amb Sherlock Colmes com a protagonista transcorren en una ciutat de Londres embolicada en un espès mantell de boira. A la novel•la de Robert Louis Stevenson, Dr Jekyll i Mr Hyde, la boira és un complement important per donar-li una dimensió més tenebrosa a l'obra. Pintors com Claude Monet en els seus viatges a Londres que va realitzar entre 1899 i 1901, van plasmar en els seus llenços una densa boira que amb prou feines deixava entreveure els edificis d'una ciutat grisa i desdibuixada. Fins i tot en una carta escrita al març de 1900 arriba a dir que "pintar a Londres és endimoniadament difícil . Segueix sense haver-hi cap senyal de sol, no hi ha cap esquerda a la capa de núvols " . No obstant això a Londres hi ha tanta boira com a Girona, poc més de 15 dies l'any. La causa de la imatge que tenim de Londres amb boira no era més que contaminació: el "smog" o paraula que barreja "smoke" (fum) i "fog" ( boira ) com a conseqüència de la combustió del carbó que s'utilitzava en calefaccions i fàbriques. Ja al segle XVI la reina Isabel I es queixava del fum que hi havia a Londres a causa de la combustió de carbó mineral. Fins i tot deia que li deixava un regust a la boca. A finals del segle XIX es comptaven més de 500.000 xemeneies que en situacions d'inversió tèrmica acumulaven una enorme quantitat de fum a les capes més superficials. Al desembre de 1952 , Londres queda paralitza durant 5 dies pel "smog". El resultat són 4000 víctimes per asfíxia. El 1956 es signa “l’Acta d'Aire Net", prohibint tota mena de combustió per carbó. A partir de la dècada dels 60, Londres deixa de ser una ciutat de boira.

Les previsions meteorològiques no han servit únicament per saber si l'agricultura es veurà beneficiada per la pluja o si podrem prendre el sol o abrigar-nos més . Molts països en guerra han utilitzat les previsions com a mitjà per a dur a terme atacs per sorpresa o fins i tot invasions terribles. Expliquem un parell d'exemples que ho demostren.Quan Hitler estava a punt d'envair Noruega i Dinamarca , va consultar al millor meteoròleg perquè li fes unes previsions de tot Europa per zones. Es va guardar d'indicar la zona que li interessava. La data de la invasió es va fer en consonància amb les previsions rebudes que per cert van sortir al peu de la lletra. Hitler agraït amb el meteoròleg li va regalar un rellotge d'or amb una inscripció personalitzada.Un dels exemples més destacats en què les previsions meteorològiques van jugar un paper fonamental va ser l'atac a Pearl Harbour. Els japonesos es van posar en contacte amb diversos meteoròlegs per aconseguir una data i una hora concretes per a la invasió. I esperar l'arribada d'un front fred . L'atac fulminant de l'esquadra i de l'aviació nipona a les instal•lacions militars nord-americanes de Pearl Harbour va ser un èxit gràcies a l'aprofitament de l'arribada d'aquest front fred que comportava una massa de núvols. Els avions estaven amagats en aquesta massa nuvolosa. Quan el front fred es va allunyar i el cel es va aclarir , els avions van aparèixer per sorpresa provocant el desenllaç de tots conegut.

Camille Flammarion (1842-1925), va ser un científic de renom i famós mundialment pels seus descobriments en astronomia i meteorologia. El seu llibre "L'Atmosfera i els grans fenòmens de la Naturalesa" ( 1905 ) va ser una obra indispensable per als estudiosos de la meteorologia en aquells anys . Un dels capítols més extensos és el dedicat al llamp. Fins i tot va publicar un altre llibre dedicat exclusivament a aquest fenomen . Explica moltes anècdotes , algunes d'elles , la veritat , poc creïbles . Els expliquem tres, l'última de les quals és més pròpia de "La Dimensió Desconeguda " . Les transcrivim tal com apareixen en el llibre :“En 1838 a Vic -sur- Aisne durant una horrorosa tempesta tres soldats es van protegir sota un til•ler . Un llamp va caure en l'arbre i els matà instantàniament . No obstant això van seguir "en peu" . Els seus vestits estaven intactes . Un cop va passar la tempesta uns transeünts es van apropar a parlar i com que no van contestar, els van tocar i llavors van caure convertits en un munt de cendra.”“El 29 de juny de 1869 l' alcalde de Pradette (Ariege ) es va aixoplugar sota un àlber. Va caure un llamp però va sobreviure . El curiós és que va quedar completament nu. Els vestits van quedar fets miques . Tan sols tenia posada una sabata.”“Al doctor Gaultier de Claubry li va caure un llamp. Va sobreviure però es va quedar sense barba i no li va tornar a sortir . Dies després se li va inflar el cap fins a tenir una circumferència d'un metre i mig ...” Ho deixem aquí i que cadascú tregui les conclusions que vulgui.

Rafael Amat i de Cortada, més conegut com el " Baró de Maldà " ( Barcelona 1746-1818 ) va estar durant 47 anys anotant dia a dia la vida en la societat catalana i així va arribar a culminar una obra extensíssima de 73 volums titulada " Calaix de sastre ". Molta informació la recollia de les tertúlies que es feien en els primers "cafès" que van instal·lar a Barcelona (fins a 13 en 1802, gairebé tots a les Rambles ), bevent orxata, taronjada, llimonada, aigua d'albercoc i el producte estrella d'aquests anys: la xocolata. Entre glop i glop del deliciós beuratge, parlaven del temps.Durant molts anys va viure al carrer del Pi. Tenia uns quaderns en què anava anotant cada dia la temperatura i els diferents fenòmens meteorològics que es registraven a Barcelona. Hi ha alguns comentaris graciosos o curiosos. Explica que en una ocasió es va abatre una tempesta tan forta sobre la ciutat que pres d'espant pels horribles trons... es va amagar sota el llit . Amb tan sols 14 anys, en 1760 ja comenta els freds rigorosos d'aquest hivern que van arribar a congelar l'aigua del port de Barcelona davant de Montjuïc. Però el comentari al que sempre recorre és que el temps està boig. En 1786 fins i tot es va atrevir a dir alguna cosa que avui dia està en boca de tots: "El clima està canviant i les estacions no responen al seu ordre natural". La percepció que el temps està boig l'hem tingut sempre i la tindrem sempre .  

En poques col•leccions de còmics trobarà tants fenòmens meteorològics com en les aventures de Tintín . Fins i tot alguns fenòmens poc freqüents o típics d'una zona determinada .Aquí van alguns exemples : Les inundacions que periòdicament afecten al sud-est asiàtic queden reflectides a "El lotus blau " . Si vol passar fred i aguantar una terrible tempesta de neu , acompanyi Tintín i sobretot el pobre Milú a " Tintín al Tibet” . Un fenomen meteorològic molt curiós i poques vegades observat , el llamp en forma de bola , apareix en la fantàstica aventura " Les 7 boles de cristall " . Per cert que descriu amb gran realisme l'aproximació de la tempesta realment violenta . A " Tintín al país de l'or negre " el nostre heroi i els tontos dels policies bessons són abatuts per una gran tempesta de sorra . Una enorme onada està a punt d'engolir a Tintín a "Els cigars del faraó " . A " L'estel misteriós " i malgrat no ser un fenomen estrictament meteorològic , l'aproximació d'un enorme meteorit provoca un inusitat augment de la temperatura : la calor és insuportable , l'asfalt dels carrers es fon de nit ... Una gran tempesta que afecta a un avió pilotat per Tintín i un capità Haddock amb unes copes de més la trobarem a " El cranc de les pinces d'or" . I així podríem continuar : arc de Sant Martí , pluges , ventades , tempestes , nevades i sobretot , la sensació que impregna el lector d'estar patint el fenomen .

Qui no ha llegit alguna obra de Jules Verne. I segurament les tempestes al mar amb els seus naufragis li vindran a la memòria immediatament. Però ens centrarem en tres novel•les amb meteorologies "impossibles".A "Viatge al centre de la Terra", es troben en les profunditats del nostre planeta amb un extens mar. I per descomptat que és impressionant el temporal que es desferma, i fins i tot amb detalls del tipus de núvols que solquen aquest "cel" amb volta.A "L'Esfinx dels Gels" es tracta d'arribar al Pol Sud, quan encara faltaven molts anys per descobrir-ho. Segons Jules Verne, hi ha un continent amb un estret pas pel qual naveguen els herois de la novel·la. Curiosament les temperatures, a mesura que s'apropen al casquet polar no baixen i fins i tot augmenten i el més sorprenent, al voltant del Pol Sud hi ha una tempesta d'electricitat ¿?.Però una novel·la que recomano per l'exuberant fantasia que posseïa l'escriptor és "Hector Servadac". D'entrada, un meteorit arrenca literalment una porció del nostre planeta: la costa nord-africana amb un tros de Mediterrani inclòs. Aquest fragment amb els seus habitants es prepara per a un llarg i increïble viatge. Primer s'acosta al sol i per tant les temperatures augmenten exageradament. Divertida l'explicació dels núvols amb semblant atmosfera. Després es va allunyant del sol. Les temperatures cauen en picat fins a arribar a congelar-se el fragment de Mediterrani. El cel és d'un gris que t’amara de fred, i al final ... ho deixem per si algú el vol llegir.

Per l'abril de 1815, el volcà Tambora a l'actual Indonèsia va explotar literalment. Es van abocar a l'atmosfera milions de tones de partícules sòlides que van embolcallar el planeta quedant en suspensió molts mesos. Resultat d'això va ser un descens de la temperatura a causa de la menor radiació solar que arribava a la superfície ... i 1816 va ser extraordinàriament fred. A finals de la primavera i en ple estiu se succeïen entrades d'aire molt fred que provocaven pluja i neu fins i tot en latituds tan baixes com Espanya o Mèxic. Les collites van ser pèssimes o inexistents per les gelades que es registraven fins i tot al maig o juny. A Suïssa a conseqüència de la manca de menjar molta gent s'alimentava d'herba o molsa. A França hi havia saquejos als magatzems de gra. A Alemanya, al no haver menjar que transportar per mitjà de carros, va donar peu a la imaginació i es va inventar un altre mitjà de transport: la bicicleta.Mary Shelley estava passant les seves vacances d'estiu en una caseta de les muntanyes suïsses però a causa del mal temps i el fred va haver d'estar tancada molts dies. Aquí va ser quan va tenir la idea d’escriure el que seria la seva gran novel•la Frankenstein.A causa de la pols en suspensió, els capvespres eren impressionants, vermellosos en extrem ... i que el gran pintor William Turner va saber plasmar perfectament en els seus llenços. Alfred Rodríguez Picó

A Barcelona la neu es veu una vegada cada dos anys, estadísticament. A vegades són 4 flocs o de vegades una "enfarinada" que pot ser considerable a Collserola. Però la nevada del 25 desembre 1962 va trencar els esquemes del que és la neu a la costa catalana. De fet 5 dies abans en algunes zones del litoral fregaven els 20 º, però a partir del 21 una gran massa d'aire molt freda d'origen siberià va posar rumb a nosaltres i el dia 22 les temperatures van caure en picat. El dia 23 el fred es va intensificar amb tramuntana geladora, però la massa d'aire era seca, no hi havia precipitacions. El dia 24 la massa d'aire fred encara va augmentar la seva intensitat sobre nosaltres, formant-se una depressió a la Mediterrània que va començar a bombar aire humit i més càlid. Es van barrejar les dues masses d'aire i ... nevada. Va començar a nevar a últimes hores de la nit amb temperatura lleugerament inferior a 0 º i al llarg de tota la nit i a intervals durant el dia de Nadal la nevada va anar caient, a estones amb gran intensitat i acompanyat d'un vent del nord, amb oscil•lacions al nord-est i nord-oest que augmentava la sensació de fred. El dia 26 va despertar assolellat, però ... quin espectacle. La temperatura va baixar a -4 º. La nevada cobria gran part del litoral central català sent menor el seu espessor cap al nord o cap al sud. Al centre de la ciutat de Barcelona van caure entre 40 i 55 cms i a la part alta entre 60 i 80. Alfred Rodríguez Picó

No hi ha manera que els efectes especials de fenòmens meteorològics en les pel•lícules siguin realment creïbles. Recordin els experts en aquest tipus d'efectes (amb tot l'afecte i modèstia) que llamp i tro van separats, sinó actors i actrius moririen electrocutats. En els huracans es mouen TOTS els arbres i no només els de primera línia. No hi ha xàfecs torrencials de 10 metres quadrats. Si plou molt aquí, a 10 metres segurament també ho hauria de fer. Quan neva i entrem en una casa, o la neu del cabell i de l'abric es fon a l'instant o la casa es troba a 0 º. També amb pluges torrencials la visibilitat sol quedar reduïda a menys de 100 metres. Hem vist pluges torrencials amb muntanyes al fons a més de 50 quilòmetres. I sobretot, si volen fer ploure, que no faci sol, que és molt poc creïble.I per acabar, un director que m’entusiasma: David Lean. A "La filla de Ryan" rodada a Irlanda va esperar que arribés una enorme borrasca atlàntica per filmar les onades reals més grans que mai s'han filmat. A "Lawrence d'Aràbia" es va informar de l'arribada de tempestes de sorra per introduir als seus actors en el fenomen. A "Doctor Zhivago" ens comunica el fred gelador de les seves escenes. Fins i tot en una de les seves primeres pel•lícules, l'extraordinària "Breu encontre", respirem l'ambient fred i humit del Londres dels 40. Alfred Rodríguez Picó

Un nou exemple de com els fenòmens meteorològics poden arribar a canviar el curs de la història. En 1281 el nét de Genghis Khan, el Gran Khan Kubilai-Khan regnava a la Xina. Va voler envair Japó i va formar una formidable flota de 4.000 vaixells, 40.000 mongols i 100.000 xinesos. L´emperador japonès Kameyana davant la terrible perspectiva que se li presentava va demanar a la gent del seu país que invoqués als déus perquè la invasió no tingués èxit. Ell mateix, home de molta fe, s´ofrena en sacrifici als déus fent-se el ´harakiri" davant l´altar d´Ise. I aquí entra la meteorologia jugant un paper primordial. No sabem si per influència divina o més bé perquè era la temporada de tifons, es va acostar un potent tifó just quan la flota estava arribant a la illa de Takashima, al sud del Japó. La totalitat de la flota va quedar aniquilada per la potència del fenomen que a Japó va ser batejat com "Kamikaze" o vent diví. Marco Polo va ser la persona que es va encarregar de donar a conèixer els fets al món occidental. De totes formar un tifó pot provocar vents sostinguts de 140 quilòmetres per hora i ràfegues superiors als 200 quilòmetres per hora amb onades de més de 8 metres i no hi ha flota que pugui aguantar semblant fenomen. Per cert que uns segles més tard la paraula "Kamikaze" se la va relacionar amb els aviadors japonesos suïcides contra vaixells nord-americans. Dues invasions de la Xina cap al Japó anteriors a la del Gran Khan també van ser un fracàs per la intervenció de fenòmens meteorològics violents. Alfred Rodríguez Picó

"Una crònica meteorològica" Hans Christian Andersen (1805-1875) va realitzar tres viatges a Espanya, però el primer va ser francament mogut, almenys des del punt de vista meteorològic. Va entrar amb un amic per la Jonquera el 4 de setembre de 1862. Quan va arribar a Barcelona el 15 de setembre, una "gota freda" o això suposem per les descripcions que dóna Andersen, es va abatre sobre Catalunya, i especialment sobre el Barcelonès. Passava els dies a l'Hotel Oriente a la Rambla i durant la seva estada no va parar de ploure, a intervals torrencialment amb llamps i trons continus. Tanta aigua no va poder ser absorbida per les rieres i torrents que baixen de Collserola i les Rambles barcelonines es van desbordar provocant greus inundacions. Per cert que el 7 de març de 2006 es va col.locar una placa commemorativa de l´estada del escriptor a l´hotel. De Barcelona va anar a València. Només arribar, una onada de calor insuportable va afectar la ciutat. Va escriure que "en cada balcó hi havia una família completa a la vora de l´asfíxia. A baix a la plaça el sol s´havia enganxat als murs i ningú sentia desitjos de baixar allà a donar ombra ". Quan va arribar a Burgos el mes de desembre una gran nevada i temperatures gèlides li va provocar notables contratemps. Quan va tornar a Dinamarca, va observar que "Espanya és més desagradable i freda que Dinamarca o Noruega ..." Alfred Rodríguez Picó

"Luke Howard, el pare dels núvols" Així era Luke Howard, Londres 1772-1864. Un enamorat dels núvols. Amb només 8 anys ja es passava el dia observant els núvols, estudiant les seves formes, alçada, direcció, velocitat. Entre maig i agost de 1883 i a conseqüència de l´explosió uns mesos abans de dos volcans, el de Eldeyjar a Islàndia i el de Asama Yama al Japó, l´hemisferi nord es va tenyir d´unes irisacions espectaculars, barreja de cendra i pols de les erupcions i dels mateixos núvols. Aquest espectacle natural el va entusiasmar encara més. A partir de llavors i durant 30 anys es va dedicar a l´estudi dels núvols ajudat per un baròmetre i un termòmetre per anotar les observacions diàries. A l´hivern de 1802/1803 va presentar un estudi que encara avui, amb lleugeres modificacions, utilitzem: "Sobre la modificació dels núvols", classificant-los en "cumulus", "stratus", "cirrus" i "nimbus", podent combinar-se entre ells . De fet uns mesos abans el francès JB Lamarck (1744-1829) ja va proposar una classificació dels núvols, però com que els noms estaven en francès i per a la formació dels núvols proposava la influència dels astres, la comunitat científica va rebutjar aquesta nomenclatura. La popularització dels noms dels núvols li devem en gran part al genial escriptor alemany JW Goethe (1749-1832). Va usar la classificació de Howard en el seu diari meteorològic i sovint apareixen els noms dels núvols en diverses obres. Fins i tot li va dedicar un poema sobre núvols. La imatge adjunta la va realitzar el mateix Howard, ensenyant-nos núvols convectius. Alfred Rodríguez Picó

"De la sequera a la inundació" Barcelona. Són les 9 del vespre i uns minuts del dia 13 de setembre de 2006. Està jugant el Barça la ´Champions´ i sobtadament un fortíssim xàfec provoca una estampida en els espectadors que no estaven a cobert. Nosaltres estem a prop de la Plaça Molina. El xàfec viatja de mar cap a terra. Sentim un soroll estrany que va augmentant però no cau ni una gota. És el xàfec que colpeja les teulades i es va acostant fins engollir-nos. Baixa la intensitat ràpidament. Pocs minuts abans que s´acabi el partit un fantàstic festival de llamps al mar es va acostant. Ara ve el més seriós. En pocs minuts una tromba d´aigua amb gran quantitat de llamps s´abat sobre Barcelona i zones properes. Ens truquen des d´un autobús que sortia del Camp Nou cap a l ´Eixample: La Gran Via està inundada. Cessa el diluvi però els llamps i els xàfecs es van succeint fins a les 23:15. A aquesta hora ens cau un llamp a menys 100 metres. Pausa intercalada amb xàfecs i alguns trons fins a les 3:55 de la matinada. Una altra tempesta encara més potent amb vent del sud de 55 quilòmetres per hora provoca una tromba d´aigua. No veiem més enllà dels 20 metres. La temperatura augmenta fins a 23 º. Més energia per les tempestes. I així és: Una altra potent tempesta ens arriba a les 4:50 amb llamps d´extremada virulència. I després una altra a les 05:45. Veiem un llamp ramificat que cau a la Torre Foster del Tibidabo. De moment han caigut 124 litres, i no para. A primera hora del matí ja portavem 149,5 litres. Alfred Rodríguez Picó

Pel 1870, Suècia estava a l´avantguarda dels descobriments meteorològics a nivell mundial. Jürgen Svensson, director del Servei Meteorològic suec amb seu a Upssala era demanat cada vegada més per conèixer les seves previsions meteorològiques. Els armadors necessitaven saber l´evolució del temps per al trasllat de les seves mercaderies. A Svensson no li agradava molt fer previsions. Era més un investigador i un apassionat dels fenòmens meteorològics. Però els pronòstics li reportaven diners que invertia en nous estudis i investigacions. El 1879 tenia 73 anys i era una eminència a nivell mundial. Corria el mes de març i l´hivern havia estat especialment dur.Divendres 16 i malgrat una clara millora en el temps va comunicar la possibilitat de fortes tempestes per a la setmana següent. El sindicat pesquer anul·la la campanya d´arrossegament. Turistes i viatgers es queden en terra. Però arriba dilluns 19 i el temps és gairebé primaveral. Els diaris de dimarts 20 es burlen del científic i de les seves previsions. Els armadors pateixen notables pèrdues. Divendres 23 de març emet un nou comunicat meteorològic: pressionat per l´opinió pública anuncia la continuació del temps estable, encara que en el seu interior té molts dubtes sobre la fiabilitat d´aquesta previsió. Desenes d´arrossegadors es fan a la mar. Dos dies després s´abat una terrible tempesta que ve del nord, seguida d´una altra encara més violenta. Hi ha 1.800 morts. Jürgen Svensson es dispara un tret que li entra per la boca i li surt per l´orella. Tres dies després mor.  Alfred Rodríguez Picó Quadre: Vista d´Upssala segons Johan Gustaf Härstedt (1756-1820)

Al segle XVIII va haver un gran interès científic per l'electricitat atmosfèrica. Hi va haver tota mena d'experiments per estudiar el llamp i com prevenir-lo. El Pare Nollet (1700-1770) aconsegueix electrificar a 180 soldats i 300 monjos agafats tots a una barra metàl·lica. Quin poder de convicció havia de tenir. Benjamin Franklin (1706-1790) va començar a treballar a partir dels 12 anys a la fàbrica de sabó i espelmes del seu pare i s'avorria sobiranament. Quan tenia 17 anys s'escapa de casa i inicia una carrera frenètica amb nombrosos estudis, multitud de publicacions, dissertacions, aprèn idiomes. A Filadèlfia crea un hospital, una biblioteca i constitueix una Societat Acadèmica. Obté nombrosos càrrecs polítics i la seva curiositat científica el porta a investigar sobre l'electricitat. El 1752 mitjançant un experiment s'observa una espurna amb un espetec a l'interior d´una ampolla. A partir d'aquí va agafar un estel amb una punta metàl·lica. Fil mullat per fer-ho més conductor ia l'extrem i agafant de la mà, una clau metàl·lica. Es va acostar una tempesta i va llançar l'estel. Per sort per a ell no va caure cap llamp però va observar com s'eriçava el fil que connectava l'estel amb la clau. Naixia el parallamps. En 1753, un any després el rus Georg Richmann va col·locar una vareta metàl·lica a la punta d'un edifici unida a un cable que ell agafava. Va arribar una tempesta, va caure un llamp ... i el científic va caure fulminat. En 1760, s'instal·lava el primer parallamps al far de Plymouth. Quadre: "Benjamin Franklin obtenint electricitat del cel." (Benjamin West, 1816) Alfred Rodríguez Picó