Quan s'acosta una tempesta el cel es pot enfosquir amb rapidesa donant-nos fins i tot un aspecte de penombra. De vegades en ple dia s'ha hagut de encendre l’enllumenat i els vehicles han hagut de connectar els seus llums. En aquests moments tot fa presagiar que caurà el cel, però normalment encara no plou o cau alguna gota acompanyada de fort vent. I de sobte apareix una zona clara i llisa que avança amb rapidesa, desplaçant els negres núvols: és la "Claror d'aigua" com denominen alguns pagesos a Catalunya a una cortina de pluja torrencial que adquireix una tonalitat blanquinosa que contrasta amb la foscor que hi havia minuts abans. El paisatge desapareix a mesura que el mur líquid va avançant. La "Claror d'aigua" més espectacular que he viscut mai es va produir a la ciutat de Barcelona el diumenge 4 d'octubre de 1987. Tota la setmana havien descarregat xàfecs i tempestes, algunes d'elles gairebé torrencials. Diumenge al matí va despertar cobert amb vent de llevant i amb trons llunyans. Així va continuar tot el matí i al migdia una enorme tempesta que venia del sud es va anar aproximant. El cel es va tornar gairebé negre però cap a l'horitzó sud es veia una franja molt clara que venia amb rapidesa. Quan la zona clara va arribar, tot va desaparèixer. No es veia a més de 20 metres. L'aigua queia a galledes. Vaig caminar des de la Plaça Espanya per la Gran Via fins al carrer Urgell. Allà es va acabar l'excursió: el carrer era un torrent que dividia la ciutat en dues meitats. Poques vegades el cel havia presentat una tonalitat tan clara i havia plogut amb tanta intensitat. A l'observatori de Montjuïc vaig registrar 94 litres en menys d'una hora i 400 litres en una setmana. Imatge d'Alfons Puertas. Observatori Fabra de Barcelona